Després d’estudiar el cos humà a fons podem definir-lo com una col·lecció de substàncies químiques en una bossa que goteja, és a dir, l’estructura més complexa del nostre planeta.
Des del nostre naixement, el nostre cos va evolucionant els seus sentits, menjant, emmagatzemant tactes, olors, aprenent nous conceptes, etc.
La part del nostre cos que ens permet moure lliurement és el seu centre, l’esquelet, format per 206 ossos rígids. Aquest manté el cos i fa d’escut per els òrgans interns. L’òrgan més protegit de tots és el cervell, amb 28 ossos que l’envolten formant una mena d’escut.
Els ossos més durs del nostre esquelet és el fèmur, que suporta una força molt gran. Gràcies a la seva estructura en forma de bresca.
De fet, un enginyer de París que volia construir l’estructura més alta del món, es va basar en el fèmur. Va pensar que si utilitzava el ferro per a construir-la amb el seu gran pes s’esfondraria, en canvi com el fèmur, només utilitzaria el ferro per a zones determinades. Així va ser com Gustave Eiffel, dissenyador de la Torre Eiffel va fer que aquesta gran estructura passés a ser un símbol per a la humanitat.
Els ossos estan en constant moviment, suporten molts impactes i de tots tipus. Les cèl·lules òssies remodelen constantment l’esquelet per fer-lo més resistent on ho necessita i lleuger on s’ho pot permetre.
L’exercici reforça l’esquelet, en canvi, la conducció d’un cotxe el debilita.
Un esquelet, gràcies a la seva regeneració mai pot tenir més de deu anys.
L’òrgan que ocupa gairebé dos metres quadrats i pesa quatre quilograms és la pell, que se superposa al cos fent que sigui impermeable, és a dir, que l’aigua del nostre cos no s’escapi i les substàncies que ens podrien danyar no entrin. Per a una dona embarassada, la pell s’ha d’estirar, per tant, també és flexible i adaptable.
Per altre banda, podríem dir que és un òrgan actiu, és a dir, manté el cos fred.
Quan un cos entra en acció, les glàndules sebàcies controlen la temperatura i, per mitjà de tubs líquids, quan aquest detecta l’escalfor es contrau i així expulsa la suor. Així que quan la suor s’evapora fa que el cos elimini l’escalfor.
Al nostre cos hi podem trobar unes proteïnes anomenades col·lagen. Un lluitador de boxa de pes lleuger va perdre el seu combat degut a dos talls que es va fer sobre cada ull. Aquests talls es van produir degut a la falta de col·lagen que tenia al cos.
Quan ens fem una ferida, una mena de plaques s’agrupen per a formar taps temporals i així, fer que no surti molta sang. D’aquesta prevenció s’originen crostes i aquestes quan cauen deixen visible una nova cap de pell.
El sentit de l’equilibri és controlat per el cervell. A dins de l’oïda hi trobem unes bosses en forma de sac que contenen unes glàndules que ens indiquen cap a quin costat ens inclinem.
Podríem dir que el nostre cos necessita la gravetat per a situar-se, així que si viatgem en un coet espacial cap a l’espai exterior, els nostres punts de referència verticals i horitzontals no són on nosaltres esperem que hi siguin. El nostre cos li falta resistència i el sistema de l’equilibri deixa de funcionar. La doctora Ellen Baker ha estat a tres viatges espacials i explica que et vas acostumant a la no-gravetat, però un cop tornes a la Terra és més difícil. Per a una persona que ha estat a l’espai exterior ha d’estar entre 6 i 7 hores per acostumar-se a la gravetat de la Terra. Per això després d’un viatge espacial se sotmeten a unes proves d’equilibri per adequar-los a la gravetat i comprovar la seva desorientació.
El nou programa de la NASA és el viatge a Mart. Perquè els astronautes s’adaptin a la gravetat de Mart, que és la meitat de la Terra, hauran de sotmetre’s a un exercici durant el viatge. Consisteix a crear una gravetat artificial fent girar una centrifugadora durant breus moments per així anar-los adaptant a la gravetat.
Un dels òrgans més importats del nostre cos és la mà. És la part del nostre cos que conté més parts mòbils i per això podem realitzar més moviments i molts diversos. La NASA ha creat en cinc anys una mà robòtica capaç de fer quasi tot el que una mà humana podria fer. Així, aquesta mà faria d’element d’un robot a l’espai exterior.
El nostre cervell està sotmès a milions de connexions en un segon. Moltes connexions estan sotmeses a través dels sentits. El tacte, on la és mínima vibració fa que notem el que li està passant; l’oïda, on el timpà vibra i depenen de la intensitat fa que sentim una cosa o una altra; el gust, on a través de la llengua podem diferenciar un gust amarg, dolç, àcid o salat; l’olfacte, que pot fer percebre’ns més de 10.000 olors diferents que les paraules són incapaces de definir i ens podem fer recordar diferents moments i estats d’ànims; la vista, que és el que ocupa més espai al cervell. Depenen de l’angle, color, forma, moviment i profunditat, aquesta ens fa entendre moltes coses diferents.
Encara que les persona cegues no poden veure totes aquestes formes. Per això el professor John Cronly-Dillon vol transmetre al cecs les diferents formes i visions a través de la música. Per exemple, una línia vertical farà un so i una horitzontal un altre, i així depenen de la seva profunditat el to variarà o no. Utilitzant aquest procés pot fer sentir un gratacel o un bosc al es persones segues i així facilitar la imaginació del que els envolta.
Pel que fa a les cèl·lules, les tenim a tot arreu, als músculs, al cor, etc. I és que al nostre cos hi ha més de 50 milions de cèl·lules. El doctor Boyce Rensberger ens explica que cada cèl·lula té la mateixa estructura, on el nucli és el centre de control i on hi ha l’ADN, que ens informe com organitzar la cèl·lula. Cada una d’elles conté una autopista de transport, una planta de reciclatge, etc. Les substàncies que fan que estiguin vives són transportades a través d0una mena de vagons i un cable.
Quan una ferida està massa temps infectada fa que les cèl·lules d’aquella zona no es puguin regenerar. Aquest és el cas de Shawn Sarazin, que porta deu anys esperant que les cèl·lules es regenerin a la seva ferida mitjançant tractaments.
Després de totes les conclusions sobre el cos humà, podem dir que les nostres experiències i memòries fan que siguem qui som. I que a mesura que creixem estem ensenyant al nostre cos a ser com és.
